diumenge, 13 de febrer del 2011

Poulet Yassa

La Sandrine, la noia amb qui comparteixo casa des de fa tres dies, ha organitzat un dinar amb L'Ayuba, que és el guarda nocturn i la seva dona Fatimata, i la Ramata, la dona que ens ajuda amb les feines de la casa.

Aquest matí amb la Ramata hem decidit que estaria molt bé preparar un Poulet Yassa, que és pollastre amb ceba; i mentre es marina la carn, aprofito per passar-vos la recepta!

Ingredients (per 5 persones):
- Un pollastre gran (2Kg)
- 2 cebes/persona (això fan 10 cebes i moltes llàgrimes)
- 1 pastanaga/persona
- 5-6 llimones petites (estil llima)
- 2 pebrots verds
- cilantre o julivert
- 2 alls
- 1 pastilla Maggi
- pebre, sal, herbes aromàtiques, oli, vinagre
- arròs per acompanyar

Preparació:

Es surt amb energia a comprar els ingredients al mercat del costat de casa. Es tria el pollastre i s'espera uns deu minuts a que truquin al propietari per consultar l’oferta de preu i tancar la transacció. Mentre esperes t'alegres molt que el menjar aquí es faci sempre ben cuit. Després es van a comprar les verdures i l'arròs.

Un cop a casa es renta bé el pollastre i es talla a octaus. Es posa en un bol juntament amb el suc de 4 llimonetes, els alls i el julivert picats i la pastilla Maggi. S’assaona amb sal i pebre a discreció. Es deixa macerar òptimament tota la nit, però com que nosaltres no tenim temps, ho deixarem just el temps que es triga en preparar les verdures.

Com amb tots els plats de cassola, es tallen les pastanagues i els pebrots a daus i les cebes a grills després de rentar-les molt.

Es posa una paella al foc amb oli i es dauren els trossos de pollastre a foc lent (amb l’allet i les herbes fa molt bona olor!), i el líquid del marinat es tira al bol de les verdures tallades afegint-hi el suc de dues llimonetes més i un raig de vinagre i d’oli.

Un cop rostit el pollastre, en una cassola alta es posen les verdures amb el suquet, l’oli colat del rostit i a foc baix es deixa que es dauri tot i quan està mig cuit s’hi afegeix el pollastre i es tapa per a que s’acabi de fer tot junt. Si cal s'hi afegeix més aigua.

A part, es bull l’arròs i es serveix als amics amb sucs de fruita i gana!



Bon profit des del Karakia sobre terreny!

dijous, 10 de febrer del 2011

Driving Anna

Fa dues setmanes que vaig començar a treballar. I confesso que, com sempre que començo una feina, em vaig perdre. La paraula potser no és aquesta, però com dir que em vaig quedar sorda, guenya, tartamuda i, fins i tot, coixa a la vegada?

Arribo atenta i amb mirada serena, totes les eines a la motxilla, totes les dades apuntades a la llibreta. El somriure més proper. Però és clar, com aprendre’s 18 noms que et sonen idèntics i llarguíssims? Com distingir cares i fer que lliguin just amb aquests noms que són com murmuris d’aigua? I en aquest estat, com fer una broma en francès i que tot sigui una mica més còmode? Res a fer. Respirar lentament i anar escrivint a la llibreta. Em consola pensar que d’aquí a un mes segur que ric en veure què vaig entendre...

De cop i volta, i sense saber ben bé com, la sala ja està buida i jo em quedo allà, amb dos que estan parlant en un racó de la taula. Segueixo la tàctica que he triat al matí, respirar lentament. Llavors, del no res, apareix una de les noies i m’apunta el seu telèfon a la meva llibreta. Li han dit que tingui cura de mi, que les dues som dones i biòlogues. No se la veu molt emocionada amb les coincidències. Aconsegueixo que m’escrigui el seu nom abans que desaparegui.

Quan recupero el silenci, em dedico a observar als dos investigadors. Poc a poc me n’adono que un d’ells és just amb qui haig de treballar en un informe, així que me’l miro i li pregunto què s’ha de fer ara. Em diu que ell té feina a fer i que si no tinc cap gestió pendent. Haig de passar-me per l’ambaixada, dic. Veig com se li relaxa la cara, i truca a una altra noia per a que m’ajudi. Llest, m’està esperant a baix de les escales. Perfecte. Tres canvis de direcció a l’atzar, dues indicacions gesticulades i uns deu minuts després, arribo a baix. Sort dels meus moments Mr. Bean, que em fan riure i relaxen!

La secretària és un nervi que truca per telèfon i mòbil a la vegada mentre m’explica el seu viatge a París i Madrid. No entenc res, però intento ser molt amable. Mentre interiorment se’m desperta el dubte de si dinar és una opció vàlida pels que treballen a Mali, ella es gira i em diu que vindrà algú a portar-me a dinar i després al meu despatx, que l’ambaixada no està disponible a aquestes hores. Fantàstic, gràcies. Deu minuts després apareix per la porta l’investigador que tenia feina a fer.

Un cop dinats, arribem a l’oficina. El noi que fa de guarda ens rep amb un somriure tímid i ens ensenya les instal·lacions. Demano un drap per treure la pols de la que serà la meva taula i de cop i volta investigadors, guarda i un que no sé qui és comencen a parlar entre ells i resolen que no haig de patir, que demà estarà tot net. Moltes gràcies, però de debó que ho puc fer jo. No, no, demà estarà tot a punt. També portaran una nevera amb aigües i una cafetera. Val, millor me’n vaig a l’hotel, doncs? En sentir-ho, d’un racó del pati s’aixeca esperitat un home que presenten com el meu xofer. Xofer? Sí, Seydou, Anna. Anna, Seydou. Està a la meva disposició per portar-me amunt i avall, on i quan vulgui.

La sensació de no decidir res del que passa al voltant és força impactant...

Amb els dies vaig aprenent que el temps aquí funciona diferent. A capes, potser? Quan saps el que has de fer, tot es precipita, així que més val estar preparada. Per què esperar? Però si no tens cap direcció marcada, està clar que el millor que es pot fer és quedar-se quiet i deixar de molestar el flux de les coses. La gent aquí es mou còmoda en aquest anar i venir de ritmes oposats, però a mi em costa fins i tot observar-lo.

Encara avui dubto entre si el millor seria fer esforços per passar a la banda dels qui controlen el temps o deixar que em portin i evitar ser la nota discordant. En resum, mantinc l'Ariadna o provo l'Anna?

dilluns, 7 de febrer del 2011

A falta de pan...

Fer fotos a Bamako és molt difícil. A la gent no li agrada i si veuen una càmara començaran a dir-te clarament que el millor que pots fer és guardar-la. Mentre no em faci amiga dels veïns i venedores del mercat, he decidit obrir una col·lecció de postals per ensenyar-vos la ciutat amb ulls de "Paint".

Avui us ensenyo les dones, que són espectaculars i estan imponents en moto! Un luxe veure-les cada matí anant a treballar, de debó. M'apunto a la llista de "coses a fer" colar-me en alguna casa i veure l'armari de la dona! M'imagino els conjunts de colors plegats amb el cos, la faldilla, el mocador del cap i el xal. Com he dit ES-PEC-TA-CU-LARS!


nota: tothom que va en moto porta mascareta, que en molts casos és l'antifaç que et donen a l'avió :)

diumenge, 30 de gener del 2011

Diumenge

Avui m'he llevat a dos quarts de sis per anar a caminar a les afores de Bamako amb un grup de gent que ho fa cada setmana. És el que vindria a ser un centre excursionista, però franco-alemany. Hem rcorregut llits de riu que ara, època seca, són fang i terra vermella.

Han estat 20 quilòmetres, i val a dir que els últims 5 han sigut força durs. Però 3 litres d'aigua, una butllofa i dos sucs de fruita després, he arribat ben contenta a la ciutat! I ara m'acaben de convidar a sopar choucrute, que no sé si és gaire bona per la calor, però me n'hi vaig a acabar el diumenge!

Què, valia la pena o no llevar-se  i passar calor?



dissabte, 29 de gener del 2011

Seguint el conill blanc

Fa calor i tens gana. Comences a conèixer les regles del joc, així que dus el radar activat. I llavors, sobre la porta retallada en un contenidor d’uralita tombat, llegeixes les paraules que prometen solucions: Bistrôt Français. Bé, ara no et tiris enrera Alícia, com a mínim fica-hi el cap, a veure què hi ha després de la porta.

Separes la cortina de tires de plàstic blau i deixes que els ulls s’adaptin a la foscor. A l’esquerra de la porta hi ha una taula baixa rodona. A la barra del fons un cambrer està servint unes cerveses a dos homes que, asseguts en tamborets alts, mig giren el cap per mirar qui deixa entrar la llum. Comences a dubtar que aquest sigui un lloc on puguis dinar, però el cambrer t’anima a que passis. Encara des de la porta, continues el reconeixement. A la dreta, on se suposa que hi hauria d’haver una paret amb pòsters i potser una cadira abandonada trobes una entrada que dóna a una sala fosca plena de taules preparades per servir dinar. Per veure-ho millor entres i llavors te n’adones que dins el contenidor hi ha llum natural que ve del costat de la barra: és un pati interior!

Al pati hi ha tot de taules i gent dinant. Vols seure a cobert o sota els arbres? Sota els arbres estarà bé, que hi ha ombra i hi passa l’aire, gràcies. Els cambrers i cambreres van creuant el pati per entrar a la cuina que hi ha en un dels extrems. Aprofitant les columnes del cobert hi ha penjades garrafes d’aigua amb palanganes i sabó per rentar-se les mans. Tot i així, si ho prefereixes, els lavabos estan darrera aquella cantonada, al fons a la dreta. En aquest contenidor hi poden dinar unes 50 persones!

Èxit rotund, Alícia. El joc no és difícil, però requereix desenvolupar una fe cega en la publicitat que els mediterranis, de normal, no tenim... De fet aquí m’he adonat que a casa els cartells els miro normalment pel seu disseny i el que menys m’interessa d’ells és la seva funció d’etiqueta que diu als no iniciats què hi ha darrera cada tros d’uralita.

Avui m’enrecordava del que em va dir un cop el JuanCla: “Madrid es para los iniciados”. Mai he trobat una definició més encertada de la ciutat, i sempre que puc la faig servir. I és que a Madrid res és mai el que sembla, i un bar serà bo independentment de com n’estigui de net el terra i al club de jazz només hi arribaràs si tens curiositat per baixar les escales de darrera la porteria.

A Madrid cada cop que coneixes a algú, descobreixes una ciutat nova; i Bamako apunta maneres.

dimecres, 26 de gener del 2011

Aperitiu

Mentre vaig preparant la nova entrada, deixaré que Amadou & Mariam us ensenyin Bamako. Tot un luxe!

Le dimanche à Bamako...

dilluns, 24 de gener del 2011

Els veterans

Quan em llevo pel matí, som només els mosquits i jo. Mig adormida encenc el ventilador que hi ha just sobre el llit i espero uns minuts. La meva escalfor els atrau, però el corrent d’aire els desorienta, i llavors els puc anar matant. Tinc l’esperança que acabaré buidant l’habitació de mosquits, tot i que, sincerament, aquesta quimera és simplement una forma de fer exercici i despertar-me.

Durant l’esmorzar encenc l’ordinador i el món s’amplia. Començo a revisar la teranyina feta el dia anterior: e-mail de la feina, e-mail personal, FB, ara el blog. Xatejo amb ma mare, que és més bona aranya que jo, i deixo relliscar el temps amb parsimònia. És cap de setmana! Llegeixo una mica i busco informació per la reunió de demà.

Un missatge al mòbil em porta a un mercat calorós i laberíntic on se’m desperten les ganes de tenir cuina pròpia: tomàquets, cebes, cogombres i enciam, peix i fideus fins. Això és una fideuà amb amanida! La calor i la ceguera del viatger fa que no trobem cap lloc on prendre res i tornem al meu hotel, que començo a entendre com un petit oasi i que ja forma part del meu món conegut.

Després de dinar rebo un mail per tornar a veure al matrimoni que vaig conèixer ahir. Anirem amb una altra parella a prendre algo sobre el riu Níger. Fet! Ja em sé el camí, i el guarda em saluda com si ens coneguéssim de fa anys. Ella em rep amb afecte i em fa passar a dins, que s’està més fresc, i m’ensenya la cuina per servir-me aigua amb grosella i ensenyar-me el pastís que va fer ahir, que el va treure massa d’hora del forn i està massa cru per dins. Li proposo de tallar-lo a llesques i tornar-lo a ficar al forn. Mentrestant, el seu marit parla amb la filla per Skype. Els fills estan estudiant i en tenen una a Suïssa i l’altre a Itàlia.

Un cop tanquem música, forn i ordinador, un cop perdem i trobem els encenedors, ulleres i sabates, marxem a buscar l’altre matrimoni. Són una parella llarga i prima, somrients i tan internacionals com els meus nous amics. Tots quatre porten més de vint anys voltant pel món, formant una família nòmada i de límits poc definits, deixant i recuperant coses per racons insospitats del mapa.

En una conversa on es barreja el castellà, el portuguès, el francès, l’alemany i l’italià (l’anglès només es fa servir per frases fetes o quan els traductors interns s’atabalen massa) aprenc que el millor sistema per matar els mosquits és una raqueta electrificada (endevino que el dia que hagi d’anar a la botiga a comprar-ne una els venedors riuran una estona), que la llet es compra just quan ha estat pausteritzada, sobre les 12 del migdia, que la venedora del super que a vegades és simpàtica i a vegades no tant i que sembla asiàtica és, en realitat, de Sibèria, i mil altres detalls quotidians que només entenc a mitges, perquè encara no he anat al supermercat, ni he hagut de comprar llet.

Són veterans i són amics. Intercanvien experiències sobre l’enviament de paquets i els preus del sobrepès. Rebo l’aprovació pel meu bitllet i el número de maletes que em van permetre portar. Intentem començar una competició sobre animals menjats, però les dues dones, una vegetariana i l’altra escrupulosa, demanen que canviem de tema. Busquem rutes per dues noies que arribaran demà de turisme, i discutim sobre la màgia del paper versus els llibres electrònics. Un cop conec el preu per descarregar un llibre, internament em reitero convençuda en l’opció paper.

Tornant cap al cotxe, quan s’assabenten que és el meu primer destí a Àfrica (i al món, apunto tímida) em diuen amb cara riallera que “Mali is not for beginners”, que és per ells el destí més difícil en el que han estat i que, si supero això, podré moure’m pel continent sense problemes. Sentència de veterà.

Un cop els tornem a casa, em presenten a la seva filla, que coneix a tothom de Bamako i que aquests dies està treballant amb els cantants de Voces, que aquesta setmana estaran al meu hotel. Ens intercanviem telèfons per veure si em pot ajudar a trobar un apartament i per presentar-me a una noia espanyola que va arribar ahir per treballar amb una ONG.

La teranyina creix sola.