Quan em llevo pel matí, som només els mosquits i jo. Mig adormida encenc el ventilador que hi ha just sobre el llit i espero uns minuts. La meva escalfor els atrau, però el corrent d’aire els desorienta, i llavors els puc anar matant. Tinc l’esperança que acabaré buidant l’habitació de mosquits, tot i que, sincerament, aquesta quimera és simplement una forma de fer exercici i despertar-me.
Durant l’esmorzar encenc l’ordinador i el món s’amplia. Començo a revisar la teranyina feta el dia anterior: e-mail de la feina, e-mail personal, FB, ara el blog. Xatejo amb ma mare, que és més bona aranya que jo, i deixo relliscar el temps amb parsimònia. És cap de setmana! Llegeixo una mica i busco informació per la reunió de demà.
Un missatge al mòbil em porta a un mercat calorós i laberíntic on se’m desperten les ganes de tenir cuina pròpia: tomàquets, cebes, cogombres i enciam, peix i fideus fins. Això és una fideuà amb amanida! La calor i la ceguera del viatger fa que no trobem cap lloc on prendre res i tornem al meu hotel, que començo a entendre com un petit oasi i que ja forma part del meu món conegut.
Després de dinar rebo un mail per tornar a veure al matrimoni que vaig conèixer ahir. Anirem amb una altra parella a prendre algo sobre el riu Níger. Fet! Ja em sé el camí, i el guarda em saluda com si ens coneguéssim de fa anys. Ella em rep amb afecte i em fa passar a dins, que s’està més fresc, i m’ensenya la cuina per servir-me aigua amb grosella i ensenyar-me el pastís que va fer ahir, que el va treure massa d’hora del forn i està massa cru per dins. Li proposo de tallar-lo a llesques i tornar-lo a ficar al forn. Mentrestant, el seu marit parla amb la filla per Skype. Els fills estan estudiant i en tenen una a Suïssa i l’altre a Itàlia.
Un cop tanquem música, forn i ordinador, un cop perdem i trobem els encenedors, ulleres i sabates, marxem a buscar l’altre matrimoni. Són una parella llarga i prima, somrients i tan internacionals com els meus nous amics. Tots quatre porten més de vint anys voltant pel món, formant una família nòmada i de límits poc definits, deixant i recuperant coses per racons insospitats del mapa.
En una conversa on es barreja el castellà, el portuguès, el francès, l’alemany i l’italià (l’anglès només es fa servir per frases fetes o quan els traductors interns s’atabalen massa) aprenc que el millor sistema per matar els mosquits és una raqueta electrificada (endevino que el dia que hagi d’anar a la botiga a comprar-ne una els venedors riuran una estona), que la llet es compra just quan ha estat pausteritzada, sobre les 12 del migdia, que la venedora del super que a vegades és simpàtica i a vegades no tant i que sembla asiàtica és, en realitat, de Sibèria, i mil altres detalls quotidians que només entenc a mitges, perquè encara no he anat al supermercat, ni he hagut de comprar llet.
Són veterans i són amics. Intercanvien experiències sobre l’enviament de paquets i els preus del sobrepès. Rebo l’aprovació pel meu bitllet i el número de maletes que em van permetre portar. Intentem començar una competició sobre animals menjats, però les dues dones, una vegetariana i l’altra escrupulosa, demanen que canviem de tema. Busquem rutes per dues noies que arribaran demà de turisme, i discutim sobre la màgia del paper versus els llibres electrònics. Un cop conec el preu per descarregar un llibre, internament em reitero convençuda en l’opció paper.
Tornant cap al cotxe, quan s’assabenten que és el meu primer destí a Àfrica (i al món, apunto tímida) em diuen amb cara riallera que “Mali is not for beginners”, que és per ells el destí més difícil en el que han estat i que, si supero això, podré moure’m pel continent sense problemes. Sentència de veterà.
Un cop els tornem a casa, em presenten a la seva filla, que coneix a tothom de Bamako i que aquests dies està treballant amb els cantants de Voces, que aquesta setmana estaran al meu hotel. Ens intercanviem telèfons per veure si em pot ajudar a trobar un apartament i per presentar-me a una noia espanyola que va arribar ahir per treballar amb una ONG.
La teranyina creix sola.
