Des d'aquí

Aquests dies llegir les notícies és un acte reflex que pocs podem evitar. El món es regira i cal tenir-hi un ull a sobre, oi? Internet ens acosta a realitats alarmants i ens fa plorar per algú que no coneixerem mai i ens fa cridar contra algú que mai ens ha oprimit. Els ulls i les orelles es multipliquen, i de retruc les veus amb les respostes. Alguns dirien que si continuem així en pocs anys els secrets i les intrigues seran cosa del passat. La revolució del poble, el poder de la infomació lliure i accessible, l'han anomenat en discusions de sobretaula.

Però la veritat és que per més dades que hi hagi al nostre voltant, no podem oblidar-nos que som humans, amb només dos ulls, dues orelles i una vida que ens crida cada dia a menjar, dormir, riure i gaudir del sol. Així que en definitiva acabem cada dia obrint la mateixa finestra i llegint les mateixes veus.

La meva situació actual (allunyada de dinars familiars, shawarmes al Verdi, la televisió i els llibres entre d'altres distraccions enyorades) m'ofereix més temps per dedicar-me a buscar informació. L'estar al mateix continent on ressonen tots els tambors em dóna els motius. Sense ànim de reportera, m'agradaria oferir-vos un tast de tot el que no es diu a TV3, l'Ara o El país (algunes de les meves finestres matineres).

Un cop vaig sentir que quan Líbia tus, Mali estornuda; i avui que fa dos mesos que sóc aquí no em sembla gens exagerat.

La primera pista està a peu de carrer i es fa visible des de la primera setmana d'estar a Bamako. Tots els supermercats i negocis no artesanals de la ciutat, que van des dels petits colmados als hotels de luxe, són gestionats per libis. La majoria dels establiments tenen com a nom L'Amitié, que és el mateix nom que es fa servir dins el parlament de Mali per la comissió de diputats encarregats de les relacions bilaterals dels dos països: Grup d’amistat Mali – Líbia.

Aquesta rellevància institucional del país nord-africà es reforça quan es passa en cotxe per davant la ciutat ministerial, un complex d'edificis que seran en breu la seu de tots els ministeris del país, i que té el flamant nom de La Ciutat Administrativa Muammar el-Qaddafi com a reconeixement al benefactor que l'ha pagada.

El mecenatge del coronel no té límits dins l'imaginari malienc. L'altre dia em deien que abans de Gaddafi la televisió era en blanc i negre; i és que de fet, el 1983 Líbia va posar els diners per crear la televisió nacional de Mali.

Aquests actes, juntament amb els discursos mesurats per enfortir el sentiment africà alegant les relacions fraternals, fan que sigui normal trobar pancartes pels carrers animant a Gaddafi l'Africà, i eviten les discussions de sobretaula que podrien ajudar a trobar l'altra cara de la moneda.

El preu de tot plegat és ben fàcil d'entendre i gens innovador, és el que han fet tots els dirigents de països en èpoques de bonança: oferir diners ràpids a canvi de favors a llarg termini. Així, per exemple, sorgeix l'empresa Malibya, un projecte de desenvolupament agrícola per explotar la conca del riu Níger pel cultiu d'arròs. El govern de Mali ha cedit 100.000 hectàrees a l'empresa líbia per conrear-hi un cereal seleccionat pels xinesos, de creixement ràpid i que no pateix amb els canvis estacionals. Durant 30 anys, durant l'època seca, l'empresa tindrà prioritat en els recursos escassos d'aigua del país per poder mantenir el rec dels cultius. A més a més, i tenint en compte que el projecte donarà feina a molts maliencs i per tant està fent una obra social de desenvolupament i afavorint la seguretat alimentària del país, l'empresa està exempta de pagar impostos. 

A nivell de la població malienca i líbia, els beneficis dels convenis són una mica menys clars i porten normalment a situacions conflictives que passen de puntetes pels despatxos presidencials, com ara el desnonament de les famílies que vivien on ara hi ha l'explotació agrícola; la migració preferent de mà d'obra barata malienca a Líbia que comporta enfrontaments amb la població local i que ara es tradueix en la persecució de qualsevol subsaharià com a possible mercenari del coronel; o l'empresonament i expulsió dels maliencs per manca de papers o per excedent de mà d'obra en el país amic.

Aquesta relació entre els dos països és només un exemple de la complexitat del conflicte que ha esclatat aquesta setmana i potser dóna una idea més clara dels motius de cada país i organisme internacional per posicionar-se o callar davant la revolta, la repressió i la movilització internacional.

Jo, de moment, segueixo atenta a les notícies i a les converses de carrer, mentre m'indigno del preu del petroli, que es paga amb la sang dels que mai en veuen els beneficis, i amb la invisibilitat de tots els altres conflictes que no queden tan a prop de l'or negre. En les partides d'escacs no hi ha bons ni dolents, només poder i oportunitat.

A vegades és fàcil oblidar que només es pot morir una vegada, i que cada bomba és un assassinat a llarga distància.