Seguint el conill blanc

Fa calor i tens gana. Comences a conèixer les regles del joc, així que dus el radar activat. I llavors, sobre la porta retallada en un contenidor d’uralita tombat, llegeixes les paraules que prometen solucions: Bistrôt Français. Bé, ara no et tiris enrera Alícia, com a mínim fica-hi el cap, a veure què hi ha després de la porta.

Separes la cortina de tires de plàstic blau i deixes que els ulls s’adaptin a la foscor. A l’esquerra de la porta hi ha una taula baixa rodona. A la barra del fons un cambrer està servint unes cerveses a dos homes que, asseguts en tamborets alts, mig giren el cap per mirar qui deixa entrar la llum. Comences a dubtar que aquest sigui un lloc on puguis dinar, però el cambrer t’anima a que passis. Encara des de la porta, continues el reconeixement. A la dreta, on se suposa que hi hauria d’haver una paret amb pòsters i potser una cadira abandonada trobes una entrada que dóna a una sala fosca plena de taules preparades per servir dinar. Per veure-ho millor entres i llavors te n’adones que dins el contenidor hi ha llum natural que ve del costat de la barra: és un pati interior!

Al pati hi ha tot de taules i gent dinant. Vols seure a cobert o sota els arbres? Sota els arbres estarà bé, que hi ha ombra i hi passa l’aire, gràcies. Els cambrers i cambreres van creuant el pati per entrar a la cuina que hi ha en un dels extrems. Aprofitant les columnes del cobert hi ha penjades garrafes d’aigua amb palanganes i sabó per rentar-se les mans. Tot i així, si ho prefereixes, els lavabos estan darrera aquella cantonada, al fons a la dreta. En aquest contenidor hi poden dinar unes 50 persones!

Èxit rotund, Alícia. El joc no és difícil, però requereix desenvolupar una fe cega en la publicitat que els mediterranis, de normal, no tenim... De fet aquí m’he adonat que a casa els cartells els miro normalment pel seu disseny i el que menys m’interessa d’ells és la seva funció d’etiqueta que diu als no iniciats què hi ha darrera cada tros d’uralita.

Avui m’enrecordava del que em va dir un cop el JuanCla: “Madrid es para los iniciados”. Mai he trobat una definició més encertada de la ciutat, i sempre que puc la faig servir. I és que a Madrid res és mai el que sembla, i un bar serà bo independentment de com n’estigui de net el terra i al club de jazz només hi arribaràs si tens curiositat per baixar les escales de darrera la porteria.

A Madrid cada cop que coneixes a algú, descobreixes una ciutat nova; i Bamako apunta maneres.