dimecres, 23 de març de 2011

Els minúsculs

És molt complicat entendre i explicar la relació entre adults i nens a Mali, sobretot tenint en compte la meva visió parcial i incompleta que tinc com a espectadora en cotxe.

Si accepteu aquest ull de bou, us puc explicar que els nens sempre van sols a tot arreu, tant amb les motxilles per anar a l'escola com jugant pels carrers perseguint una vaca o un llargandaix. És estrany veure un adult distraient-los o una mare fent-lis petons. Són els germans grans qui de tant en tant posen ordre.

En canvi, quan encara no caminen, quan són simples bunyolets minúsculs, estan tot el dia enganxats a l'esquena de la mare, la germana o l'àvia. Se'ls veu tan feliços! I ho deuen ser, perquè són els nens més callats i tranquils que he vist mai.

Mirant-los és impossible resistir a la temptació de buscar tu també un tros de braç o seient per recolzar el cap i intentar dormir.

diumenge, 20 de març de 2011

Des d'aquí

Aquests dies llegir les notícies és un acte reflex que pocs podem evitar. El món es regira i cal tenir-hi un ull a sobre, oi? Internet ens acosta a realitats alarmants i ens fa plorar per algú que no coneixerem mai i ens fa cridar contra algú que mai ens ha oprimit. Els ulls i les orelles es multipliquen, i de retruc les veus amb les respostes. Alguns dirien que si continuem així en pocs anys els secrets i les intrigues seran cosa del passat. La revolució del poble, el poder de la infomació lliure i accessible, l'han anomenat en discusions de sobretaula.

Però la veritat és que per més dades que hi hagi al nostre voltant, no podem oblidar-nos que som humans, amb només dos ulls, dues orelles i una vida que ens crida cada dia a menjar, dormir, riure i gaudir del sol. Així que en definitiva acabem cada dia obrint la mateixa finestra i llegint les mateixes veus.

La meva situació actual (allunyada de dinars familiars, shawarmes al Verdi, la televisió i els llibres entre d'altres distraccions enyorades) m'ofereix més temps per dedicar-me a buscar informació. L'estar al mateix continent on ressonen tots els tambors em dóna els motius. Sense ànim de reportera, m'agradaria oferir-vos un tast de tot el que no es diu a TV3, l'Ara o El país (algunes de les meves finestres matineres).

Un cop vaig sentir que quan Líbia tus, Mali estornuda; i avui que fa dos mesos que sóc aquí no em sembla gens exagerat.

La primera pista està a peu de carrer i es fa visible des de la primera setmana d'estar a Bamako. Tots els supermercats i negocis no artesanals de la ciutat, que van des dels petits colmados als hotels de luxe, són gestionats per libis. La majoria dels establiments tenen com a nom L'Amitié, que és el mateix nom que es fa servir dins el parlament de Mali per la comissió de diputats encarregats de les relacions bilaterals dels dos països: Grup d’amistat Mali – Líbia.

Aquesta rellevància institucional del país nord-africà es reforça quan es passa en cotxe per davant la ciutat ministerial, un complex d'edificis que seran en breu la seu de tots els ministeris del país, i que té el flamant nom de La Ciutat Administrativa Muammar el-Qaddafi com a reconeixement al benefactor que l'ha pagada.

El mecenatge del coronel no té límits dins l'imaginari malienc. L'altre dia em deien que abans de Gaddafi la televisió era en blanc i negre; i és que de fet, el 1983 Líbia va posar els diners per crear la televisió nacional de Mali.

Aquests actes, juntament amb els discursos mesurats per enfortir el sentiment africà alegant les relacions fraternals, fan que sigui normal trobar pancartes pels carrers animant a Gaddafi l'Africà, i eviten les discussions de sobretaula que podrien ajudar a trobar l'altra cara de la moneda.

El preu de tot plegat és ben fàcil d'entendre i gens innovador, és el que han fet tots els dirigents de països en èpoques de bonança: oferir diners ràpids a canvi de favors a llarg termini. Així, per exemple, sorgeix l'empresa Malibya, un projecte de desenvolupament agrícola per explotar la conca del riu Níger pel cultiu d'arròs. El govern de Mali ha cedit 100.000 hectàrees a l'empresa líbia per conrear-hi un cereal seleccionat pels xinesos, de creixement ràpid i que no pateix amb els canvis estacionals. Durant 30 anys, durant l'època seca, l'empresa tindrà prioritat en els recursos escassos d'aigua del país per poder mantenir el rec dels cultius. A més a més, i tenint en compte que el projecte donarà feina a molts maliencs i per tant està fent una obra social de desenvolupament i afavorint la seguretat alimentària del país, l'empresa està exempta de pagar impostos. 

A nivell de la població malienca i líbia, els beneficis dels convenis són una mica menys clars i porten normalment a situacions conflictives que passen de puntetes pels despatxos presidencials, com ara el desnonament de les famílies que vivien on ara hi ha l'explotació agrícola; la migració preferent de mà d'obra barata malienca a Líbia que comporta enfrontaments amb la població local i que ara es tradueix en la persecució de qualsevol subsaharià com a possible mercenari del coronel; o l'empresonament i expulsió dels maliencs per manca de papers o per excedent de mà d'obra en el país amic.

Aquesta relació entre els dos països és només un exemple de la complexitat del conflicte que ha esclatat aquesta setmana i potser dóna una idea més clara dels motius de cada país i organisme internacional per posicionar-se o callar davant la revolta, la repressió i la movilització internacional.

Jo, de moment, segueixo atenta a les notícies i a les converses de carrer, mentre m'indigno del preu del petroli, que es paga amb la sang dels que mai en veuen els beneficis, i amb la invisibilitat de tots els altres conflictes que no queden tan a prop de l'or negre. En les partides d'escacs no hi ha bons ni dolents, només poder i oportunitat.

A vegades és fàcil oblidar que només es pot morir una vegada, i que cada bomba és un assassinat a llarga distància.

dissabte, 19 de març de 2011

Reflexió

Fa uns quants caps de setmana vaig trobar l'únic llibre que m'ha cridat prou com per comprar-lo. Ja em coneixeu, les llibreries em perden, i suposo que part de la dificultat de Bamako és que aquí no existeixen... Els pocs llocs on pots trobar llibres (pots comptar-los amb una mà i encara sobren dits), normalment venen textos corànics, poesia interminable i revolucionària (i no per això bona), novel·les roses barates i història, molta història avorrida i gens imparcial.

Així doncs, el dia que vaig trobar-me entre les mans a Sartre, no ho vaig dubtar. El vaig comprar sense discutir el preu ni mirar quants trossos de la tapa faltaven. Estic molt orgullosa d'haver-lo alliberat de l'oblit i les arnes. Com sempre que TROBO un llibre, ha sigut clarament un rescat simbiòtic.

Aquest matí, abans d'encendre l'ordinador, aprofitant la fresca del matí, m'he assegut a la galeria amb Les mouches i he ensopegat amb aquest fragment que escau perfectament a les setmanes que estem vivint al continent. Serviu-vos vosaltres mateixos:

JUPITER
Regarde-moi. (Un long silence.) Je t'ai dit que tu es fait à mon image. Nous faisons tous les deux régner l'ordre, toi dans Argos, moi dans le monde; et le même secret pèse lourdement dans nos coeurs.

ÉGISTHE
Je n'ai pas de secret.

JUPITER
Si. Le même que moi. Le secret douloureux des Dieux et des rois : c'est que les hommes sont libres. Ils sont libres, Égisthe. Tu le sais, et ils ne le savent pas.

***

dimarts, 8 de març de 2011

3.500.000.000

Seguint la tradició de descobriments del blog, us anuncio que és a Mali on he entès què significa bollera i tortillera. El significat pejoratiu ja el tenia clar, com tothom per desgràcia, però mai arribava a una bona teoria que m'expliqués què té a veure un bollo o una tortilla amb una lesbiana. Qui ja ho sàpiga, que em disculpi la ignorància.

Avui és el dia de la dona, i a Barcelona es viu com un dia reivindicatiu, una excusa per posar sobre la taula els problemes, conflictes i dificultats que ha tingut i continua tenint la meitat de la població de cada ciutat, de cada país. No he mirat la programació de TV3, però imagino que la pregunta del Cuní serà algo així com "Creieu que la crisi ha afavorit la situació de la dona en el món laboral?". I vinga debats on tots podríem preveure què diran cada un dels tertulians, oi?

A Mali el dia de la dona també es celebra. El diumenge el meu cap em va convidar a casa seva a dinar amb la seva dona, Sati, que també és investigadora i està organitzant una associació de dones per afavorir l'accés de les noies a les carreres científiques. Va parar la taula al terra i en veure que jo duia vestit, va anar a buscar un "pain", una faldilla pareo, per a que em pogués asseure tranquilament i no ensenyés les cames. El menjar estava boníssim, "Tiep rouge", una mena de paella de verdures amb peix.

Va ser un dinar molt agradable, on ens van explicar els costums de protocol, salutació, el respecte a les jerarquies i alguns dels rituals de casament. Com a tot arreu on la família encara té força, els que es "casen" són els caps de família, i el matrimoni és més aviat una representació personificada d'aquesta unió. El procés de prometatge és llarg i complex on hi intervenen els griots de cada família (trovadors amb memòria històrica que recorden a qui els vulgui escoltar les excelències de la família i quines unions els precedeixen, un personatge que hagués estat la joguina perfecta de Shakespeare), els parents propers, després els parents llunyans, etc, etc. Les dones han de passar algunes proves, com per exemple desfilar davant dels homes savis de la família, que miraran com camina i determinaran, per la posició dels peus i el moviment dels braços, si és adequada per casar-se amb el seu candidat. Val a dir que si no passa la prova, pot intentar corregir les maneres, però si tot i així no consegueix el pas adequat, no hi ha casament. Vaig felicitar a la Sati per haver passat a la primera i vaig preguntar quines proves hi havia pels homes, però es veu que no n'hi ha... Els vaig explicar que a Egipte la família de la noia convida al noi a berenar i preparen un pastís molt fràgil, una mena de crep/empanadilla amb una única capa de pasta brick que l'envolcalla, per a que se'l mengi davant de tothom. La delicadesa i gràcia amb la que mengi i eviti que es trenqui el dolç serà un indicador de la seva traça en tenir cura de la seva dona. A la Sati li va agradar molt aquesta prova, veurem si la inclou en el moment que arribi un griot anunciant l'interés per la seva filla! El meu cap, llavors, em va explicar que el dimarts era el dia de la dona i que aquell dia ell faria l'esmorzar i la Sati i jo vam intercanviar una mirada de complicitat, una espècie de barreja d'"Ah, mira!" i un "Cuidao, que nos vamos a deslomar".

Ahir dilluns, en Seydou, el meu xofer, es va posar a riure quan per telèfon li vaig dir a l'Aissata, l'assistent personal del meu cap, "à demain"; i em va recordar que demà ni l'Aissata ni jo treballaríem. Li vaig demanar que m'ho expliqués i em va aclarir, somrient-se de la meva ignorància i poca traça, que el 8 de març era el dia internacional de la dona i que per tant les dones no treballaven. Li vaig dir que justament el 8 de març era per recordar les dificultats per treballar, o per decidir treballar, que tenien les dones i que, si no li feia res, ens veuríem l'endemà a les 7:45, com cada dia.

Amb el Seydou de tant en tant tenim converses interessants, quan consegueixo trencar l'etiqueta de jefa blanca que barreja poder i desconeixement de la realitat i que em fa poc interessant per mantenir una conversa... Un dia em va explicar que ell havia estat visquent amb una canadenca, i que per tant ell no era com els demés. Ara ella ha tornat al seu país i ell s'ha quedat amb la seva mare, en part perquè el pare va morir fa uns anys, en part perquè té massa por al fred com per canviar de continent. En Seydou, amb uns 40 anys, segueix solter, i no és l'únic. Hi ha molts més homes del que em podria imaginar abans d'arribar a aquest país que no estan casats, i aquest excedent masculí és, en part, per culpa de la poligàmia. Em va explicar que el seu pare tenia quatre dones, i que per tant ell té germans de sang i germans de llet, però que no hi ha cap diferència jeràrquica en aquest aspecte. Li vaig preguntar si aquest sistema (molt car de mantenir!) encara era vigent i em va aclarir que en les grans ciutats els joves tendien a la monogàmia (quan fas el primer casament, en el registre civil cal especificar si serà un matrimoni monògam o si es té intenció d'ampliar-lo). A ell ja li estava bé, però es lamentava que amb la monogàmia la dona et prenia més el pèl, mentre que amb la poligàmia totes corrien a tenir-te ben servit. Tots coneixem els beneficis per l'usuari d'un mercat competitiu! Quan li vaig explicar que si mirava la dona com algo més que una eina per tenir la casa cuidada i el sopar fet potser veuria que ella potser no estava prenent el pèl però vivint la seva vida, ell em va aclarir que segons la llei, la dona deu obediència a l'home, i l'home respecte a la dona. Li vaig dir que era una llàstima que una relació que en teoria es basava en l'estima es convertís en esclavatge un cop es casaven. Li vaig demanar que fes l'exercici d'imaginar-se que la llei l'obligava a obeir a algú que estima, i no li va agradar. Em va confessar que justament ell era xofer autònom per no tenir cap cap a part dels clients, i que per tant tampoc li agradaria que a casa degués obediència a ningú. Però què hi farem, la llei és la llei!

Aquest matí, doncs, estava expectant per veure les dones descansar, cosa impossible fins ara. Però només girar la cantonada m'he trobat la rostisseria oberta com cada dia, amb carn sobre la graella i la propietària servint als treballadors que estan asseguts en banquetes esperant l'àpat que els mantindrà actius per tot el dia. Bé, m'he dit, potser les dones autònomes prefereixen seguir guanyant diners que no pas quedar-se a casa! Uns carrers més enllà he vist les escenes quotidianes de dones rentant la roba en gibrells, així que he deduit que els homes, entrant a la cuina, ja fan un gran pas avui, però que el safareig encara és territori desconegut... M'ha alegrat veure les noies en uniforme entrant a l'institut i les nenes amb motxilles anant cap a l'escola. Tot plegat m'ha tranquilitzat, no sóc l'única que treballa avui!

Sé que al principi he deixat una explicació pendent. A Mali a cada cantonada pots trobar el que a Amèrica llatina s'anomenarà tortillera, una dona que, asseguda davant una graella o cassola d'oli bullint, ha sabut veure en la seva traça per cuinar una font de diners, que no són altra cosa que llibertat per decidir per ella mateixa i participar en les discusions familiars.

El pas per ments simples fa que una dona amb dret de decidir sigui una dona amb poca sensibilitat i entrega per la família i que, per lògica aplastant, no li agrada tenir relacions sexuals amb un home. Com dic, un procés de simplificació on, en qualsevol cas, es mostra la vulnerabilitat d'aquesta distribució de poder que trobem a tot el món i que encara passa impepinablement per l'home, i si no hi passa, millor castigar-ho.

Nota de Facebook: Si conec alguna dona, li faré tantes preguntes com pugui, us ho prometo!

diumenge, 13 de febrer de 2011

Poulet Yassa

La Sandrine, la noia amb qui comparteixo casa des de fa tres dies, ha organitzat un dinar amb L'Ayuba, que és el guarda nocturn i la seva dona Fatimata, i la Ramata, la dona que ens ajuda amb les feines de la casa.

Aquest matí amb la Ramata hem decidit que estaria molt bé preparar un Poulet Yassa, que és pollastre amb ceba; i mentre es marina la carn, aprofito per passar-vos la recepta!

Ingredients (per 5 persones):
- Un pollastre gran (2Kg)
- 2 cebes/persona (això fan 10 cebes i moltes llàgrimes)
- 1 pastanaga/persona
- 5-6 llimones petites (estil llima)
- 2 pebrots verds
- cilantre o julivert
- 2 alls
- 1 pastilla Maggi
- pebre, sal, herbes aromàtiques, oli, vinagre
- arròs per acompanyar

Preparació:

Es surt amb energia a comprar els ingredients al mercat del costat de casa. Es tria el pollastre i s'espera uns deu minuts a que truquin al propietari per consultar l’oferta de preu i tancar la transacció. Mentre esperes t'alegres molt que el menjar aquí es faci sempre ben cuit. Després es van a comprar les verdures i l'arròs.

Un cop a casa es renta bé el pollastre i es talla a octaus. Es posa en un bol juntament amb el suc de 4 llimonetes, els alls i el julivert picats i la pastilla Maggi. S’assaona amb sal i pebre a discreció. Es deixa macerar òptimament tota la nit, però com que nosaltres no tenim temps, ho deixarem just el temps que es triga en preparar les verdures.

Com amb tots els plats de cassola, es tallen les pastanagues i els pebrots a daus i les cebes a grills després de rentar-les molt.

Es posa una paella al foc amb oli i es dauren els trossos de pollastre a foc lent (amb l’allet i les herbes fa molt bona olor!), i el líquid del marinat es tira al bol de les verdures tallades afegint-hi el suc de dues llimonetes més i un raig de vinagre i d’oli.

Un cop rostit el pollastre, en una cassola alta es posen les verdures amb el suquet, l’oli colat del rostit i a foc baix es deixa que es dauri tot i quan està mig cuit s’hi afegeix el pollastre i es tapa per a que s’acabi de fer tot junt. Si cal s'hi afegeix més aigua.

A part, es bull l’arròs i es serveix als amics amb sucs de fruita i gana!



Bon profit des del Karakia sobre terreny!

dijous, 10 de febrer de 2011

Driving Anna

Fa dues setmanes que vaig començar a treballar. I confesso que, com sempre que començo una feina, em vaig perdre. La paraula potser no és aquesta, però com dir que em vaig quedar sorda, guenya, tartamuda i, fins i tot, coixa a la vegada?

Arribo atenta i amb mirada serena, totes les eines a la motxilla, totes les dades apuntades a la llibreta. El somriure més proper. Però és clar, com aprendre’s 18 noms que et sonen idèntics i llarguíssims? Com distingir cares i fer que lliguin just amb aquests noms que són com murmuris d’aigua? I en aquest estat, com fer una broma en francès i que tot sigui una mica més còmode? Res a fer. Respirar lentament i anar escrivint a la llibreta. Em consola pensar que d’aquí a un mes segur que ric en veure què vaig entendre...

De cop i volta, i sense saber ben bé com, la sala ja està buida i jo em quedo allà, amb dos que estan parlant en un racó de la taula. Segueixo la tàctica que he triat al matí, respirar lentament. Llavors, del no res, apareix una de les noies i m’apunta el seu telèfon a la meva llibreta. Li han dit que tingui cura de mi, que les dues som dones i biòlogues. No se la veu molt emocionada amb les coincidències. Aconsegueixo que m’escrigui el seu nom abans que desaparegui.

Quan recupero el silenci, em dedico a observar als dos investigadors. Poc a poc me n’adono que un d’ells és just amb qui haig de treballar en un informe, així que me’l miro i li pregunto què s’ha de fer ara. Em diu que ell té feina a fer i que si no tinc cap gestió pendent. Haig de passar-me per l’ambaixada, dic. Veig com se li relaxa la cara, i truca a una altra noia per a que m’ajudi. Llest, m’està esperant a baix de les escales. Perfecte. Tres canvis de direcció a l’atzar, dues indicacions gesticulades i uns deu minuts després, arribo a baix. Sort dels meus moments Mr. Bean, que em fan riure i relaxen!

La secretària és un nervi que truca per telèfon i mòbil a la vegada mentre m’explica el seu viatge a París i Madrid. No entenc res, però intento ser molt amable. Mentre interiorment se’m desperta el dubte de si dinar és una opció vàlida pels que treballen a Mali, ella es gira i em diu que vindrà algú a portar-me a dinar i després al meu despatx, que l’ambaixada no està disponible a aquestes hores. Fantàstic, gràcies. Deu minuts després apareix per la porta l’investigador que tenia feina a fer.

Un cop dinats, arribem a l’oficina. El noi que fa de guarda ens rep amb un somriure tímid i ens ensenya les instal·lacions. Demano un drap per treure la pols de la que serà la meva taula i de cop i volta investigadors, guarda i un que no sé qui és comencen a parlar entre ells i resolen que no haig de patir, que demà estarà tot net. Moltes gràcies, però de debó que ho puc fer jo. No, no, demà estarà tot a punt. També portaran una nevera amb aigües i una cafetera. Val, millor me’n vaig a l’hotel, doncs? En sentir-ho, d’un racó del pati s’aixeca esperitat un home que presenten com el meu xofer. Xofer? Sí, Seydou, Anna. Anna, Seydou. Està a la meva disposició per portar-me amunt i avall, on i quan vulgui.

La sensació de no decidir res del que passa al voltant és força impactant...

Amb els dies vaig aprenent que el temps aquí funciona diferent. A capes, potser? Quan saps el que has de fer, tot es precipita, així que més val estar preparada. Per què esperar? Però si no tens cap direcció marcada, està clar que el millor que es pot fer és quedar-se quiet i deixar de molestar el flux de les coses. La gent aquí es mou còmoda en aquest anar i venir de ritmes oposats, però a mi em costa fins i tot observar-lo.

Encara avui dubto entre si el millor seria fer esforços per passar a la banda dels qui controlen el temps o deixar que em portin i evitar ser la nota discordant. En resum, mantinc l'Ariadna o provo l'Anna?

dilluns, 7 de febrer de 2011

A falta de pan...

Fer fotos a Bamako és molt difícil. A la gent no li agrada i si veuen una càmara començaran a dir-te clarament que el millor que pots fer és guardar-la. Mentre no em faci amiga dels veïns i venedores del mercat, he decidit obrir una col·lecció de postals per ensenyar-vos la ciutat amb ulls de "Paint".

Avui us ensenyo les dones, que són espectaculars i estan imponents en moto! Un luxe veure-les cada matí anant a treballar, de debó. M'apunto a la llista de "coses a fer" colar-me en alguna casa i veure l'armari de la dona! M'imagino els conjunts de colors plegats amb el cos, la faldilla, el mocador del cap i el xal. Com he dit ES-PEC-TA-CU-LARS!


nota: tothom que va en moto porta mascareta, que en molts casos és l'antifaç que et donen a l'avió :)