3.500.000.000

Seguint la tradició de descobriments del blog, us anuncio que és a Mali on he entès què significa bollera i tortillera. El significat pejoratiu ja el tenia clar, com tothom per desgràcia, però mai arribava a una bona teoria que m'expliqués què té a veure un bollo o una tortilla amb una lesbiana. Qui ja ho sàpiga, que em disculpi la ignorància.

Avui és el dia de la dona, i a Barcelona es viu com un dia reivindicatiu, una excusa per posar sobre la taula els problemes, conflictes i dificultats que ha tingut i continua tenint la meitat de la població de cada ciutat, de cada país. No he mirat la programació de TV3, però imagino que la pregunta del Cuní serà algo així com "Creieu que la crisi ha afavorit la situació de la dona en el món laboral?". I vinga debats on tots podríem preveure què diran cada un dels tertulians, oi?

A Mali el dia de la dona també es celebra. El diumenge el meu cap em va convidar a casa seva a dinar amb la seva dona, Sati, que també és investigadora i està organitzant una associació de dones per afavorir l'accés de les noies a les carreres científiques. Va parar la taula al terra i en veure que jo duia vestit, va anar a buscar un "pain", una faldilla pareo, per a que em pogués asseure tranquilament i no ensenyés les cames. El menjar estava boníssim, "Tiep rouge", una mena de paella de verdures amb peix.

Va ser un dinar molt agradable, on ens van explicar els costums de protocol, salutació, el respecte a les jerarquies i alguns dels rituals de casament. Com a tot arreu on la família encara té força, els que es "casen" són els caps de família, i el matrimoni és més aviat una representació personificada d'aquesta unió. El procés de prometatge és llarg i complex on hi intervenen els griots de cada família (trovadors amb memòria històrica que recorden a qui els vulgui escoltar les excelències de la família i quines unions els precedeixen, un personatge que hagués estat la joguina perfecta de Shakespeare), els parents propers, després els parents llunyans, etc, etc. Les dones han de passar algunes proves, com per exemple desfilar davant dels homes savis de la família, que miraran com camina i determinaran, per la posició dels peus i el moviment dels braços, si és adequada per casar-se amb el seu candidat. Val a dir que si no passa la prova, pot intentar corregir les maneres, però si tot i així no consegueix el pas adequat, no hi ha casament. Vaig felicitar a la Sati per haver passat a la primera i vaig preguntar quines proves hi havia pels homes, però es veu que no n'hi ha... Els vaig explicar que a Egipte la família de la noia convida al noi a berenar i preparen un pastís molt fràgil, una mena de crep/empanadilla amb una única capa de pasta brick que l'envolcalla, per a que se'l mengi davant de tothom. La delicadesa i gràcia amb la que mengi i eviti que es trenqui el dolç serà un indicador de la seva traça en tenir cura de la seva dona. A la Sati li va agradar molt aquesta prova, veurem si la inclou en el moment que arribi un griot anunciant l'interés per la seva filla! El meu cap, llavors, em va explicar que el dimarts era el dia de la dona i que aquell dia ell faria l'esmorzar i la Sati i jo vam intercanviar una mirada de complicitat, una espècie de barreja d'"Ah, mira!" i un "Cuidao, que nos vamos a deslomar".

Ahir dilluns, en Seydou, el meu xofer, es va posar a riure quan per telèfon li vaig dir a l'Aissata, l'assistent personal del meu cap, "à demain"; i em va recordar que demà ni l'Aissata ni jo treballaríem. Li vaig demanar que m'ho expliqués i em va aclarir, somrient-se de la meva ignorància i poca traça, que el 8 de març era el dia internacional de la dona i que per tant les dones no treballaven. Li vaig dir que justament el 8 de març era per recordar les dificultats per treballar, o per decidir treballar, que tenien les dones i que, si no li feia res, ens veuríem l'endemà a les 7:45, com cada dia.

Amb el Seydou de tant en tant tenim converses interessants, quan consegueixo trencar l'etiqueta de jefa blanca que barreja poder i desconeixement de la realitat i que em fa poc interessant per mantenir una conversa... Un dia em va explicar que ell havia estat visquent amb una canadenca, i que per tant ell no era com els demés. Ara ella ha tornat al seu país i ell s'ha quedat amb la seva mare, en part perquè el pare va morir fa uns anys, en part perquè té massa por al fred com per canviar de continent. En Seydou, amb uns 40 anys, segueix solter, i no és l'únic. Hi ha molts més homes del que em podria imaginar abans d'arribar a aquest país que no estan casats, i aquest excedent masculí és, en part, per culpa de la poligàmia. Em va explicar que el seu pare tenia quatre dones, i que per tant ell té germans de sang i germans de llet, però que no hi ha cap diferència jeràrquica en aquest aspecte. Li vaig preguntar si aquest sistema (molt car de mantenir!) encara era vigent i em va aclarir que en les grans ciutats els joves tendien a la monogàmia (quan fas el primer casament, en el registre civil cal especificar si serà un matrimoni monògam o si es té intenció d'ampliar-lo). A ell ja li estava bé, però es lamentava que amb la monogàmia la dona et prenia més el pèl, mentre que amb la poligàmia totes corrien a tenir-te ben servit. Tots coneixem els beneficis per l'usuari d'un mercat competitiu! Quan li vaig explicar que si mirava la dona com algo més que una eina per tenir la casa cuidada i el sopar fet potser veuria que ella potser no estava prenent el pèl però vivint la seva vida, ell em va aclarir que segons la llei, la dona deu obediència a l'home, i l'home respecte a la dona. Li vaig dir que era una llàstima que una relació que en teoria es basava en l'estima es convertís en esclavatge un cop es casaven. Li vaig demanar que fes l'exercici d'imaginar-se que la llei l'obligava a obeir a algú que estima, i no li va agradar. Em va confessar que justament ell era xofer autònom per no tenir cap cap a part dels clients, i que per tant tampoc li agradaria que a casa degués obediència a ningú. Però què hi farem, la llei és la llei!

Aquest matí, doncs, estava expectant per veure les dones descansar, cosa impossible fins ara. Però només girar la cantonada m'he trobat la rostisseria oberta com cada dia, amb carn sobre la graella i la propietària servint als treballadors que estan asseguts en banquetes esperant l'àpat que els mantindrà actius per tot el dia. Bé, m'he dit, potser les dones autònomes prefereixen seguir guanyant diners que no pas quedar-se a casa! Uns carrers més enllà he vist les escenes quotidianes de dones rentant la roba en gibrells, així que he deduit que els homes, entrant a la cuina, ja fan un gran pas avui, però que el safareig encara és territori desconegut... M'ha alegrat veure les noies en uniforme entrant a l'institut i les nenes amb motxilles anant cap a l'escola. Tot plegat m'ha tranquilitzat, no sóc l'única que treballa avui!

Sé que al principi he deixat una explicació pendent. A Mali a cada cantonada pots trobar el que a Amèrica llatina s'anomenarà tortillera, una dona que, asseguda davant una graella o cassola d'oli bullint, ha sabut veure en la seva traça per cuinar una font de diners, que no són altra cosa que llibertat per decidir per ella mateixa i participar en les discusions familiars.

El pas per ments simples fa que una dona amb dret de decidir sigui una dona amb poca sensibilitat i entrega per la família i que, per lògica aplastant, no li agrada tenir relacions sexuals amb un home. Com dic, un procés de simplificació on, en qualsevol cas, es mostra la vulnerabilitat d'aquesta distribució de poder que trobem a tot el món i que encara passa impepinablement per l'home, i si no hi passa, millor castigar-ho.

Nota de Facebook: Si conec alguna dona, li faré tantes preguntes com pugui, us ho prometo!