Driving Anna

Fa dues setmanes que vaig començar a treballar. I confesso que, com sempre que començo una feina, em vaig perdre. La paraula potser no és aquesta, però com dir que em vaig quedar sorda, guenya, tartamuda i, fins i tot, coixa a la vegada?

Arribo atenta i amb mirada serena, totes les eines a la motxilla, totes les dades apuntades a la llibreta. El somriure més proper. Però és clar, com aprendre’s 18 noms que et sonen idèntics i llarguíssims? Com distingir cares i fer que lliguin just amb aquests noms que són com murmuris d’aigua? I en aquest estat, com fer una broma en francès i que tot sigui una mica més còmode? Res a fer. Respirar lentament i anar escrivint a la llibreta. Em consola pensar que d’aquí a un mes segur que ric en veure què vaig entendre...

De cop i volta, i sense saber ben bé com, la sala ja està buida i jo em quedo allà, amb dos que estan parlant en un racó de la taula. Segueixo la tàctica que he triat al matí, respirar lentament. Llavors, del no res, apareix una de les noies i m’apunta el seu telèfon a la meva llibreta. Li han dit que tingui cura de mi, que les dues som dones i biòlogues. No se la veu molt emocionada amb les coincidències. Aconsegueixo que m’escrigui el seu nom abans que desaparegui.

Quan recupero el silenci, em dedico a observar als dos investigadors. Poc a poc me n’adono que un d’ells és just amb qui haig de treballar en un informe, així que me’l miro i li pregunto què s’ha de fer ara. Em diu que ell té feina a fer i que si no tinc cap gestió pendent. Haig de passar-me per l’ambaixada, dic. Veig com se li relaxa la cara, i truca a una altra noia per a que m’ajudi. Llest, m’està esperant a baix de les escales. Perfecte. Tres canvis de direcció a l’atzar, dues indicacions gesticulades i uns deu minuts després, arribo a baix. Sort dels meus moments Mr. Bean, que em fan riure i relaxen!

La secretària és un nervi que truca per telèfon i mòbil a la vegada mentre m’explica el seu viatge a París i Madrid. No entenc res, però intento ser molt amable. Mentre interiorment se’m desperta el dubte de si dinar és una opció vàlida pels que treballen a Mali, ella es gira i em diu que vindrà algú a portar-me a dinar i després al meu despatx, que l’ambaixada no està disponible a aquestes hores. Fantàstic, gràcies. Deu minuts després apareix per la porta l’investigador que tenia feina a fer.

Un cop dinats, arribem a l’oficina. El noi que fa de guarda ens rep amb un somriure tímid i ens ensenya les instal·lacions. Demano un drap per treure la pols de la que serà la meva taula i de cop i volta investigadors, guarda i un que no sé qui és comencen a parlar entre ells i resolen que no haig de patir, que demà estarà tot net. Moltes gràcies, però de debó que ho puc fer jo. No, no, demà estarà tot a punt. També portaran una nevera amb aigües i una cafetera. Val, millor me’n vaig a l’hotel, doncs? En sentir-ho, d’un racó del pati s’aixeca esperitat un home que presenten com el meu xofer. Xofer? Sí, Seydou, Anna. Anna, Seydou. Està a la meva disposició per portar-me amunt i avall, on i quan vulgui.

La sensació de no decidir res del que passa al voltant és força impactant...

Amb els dies vaig aprenent que el temps aquí funciona diferent. A capes, potser? Quan saps el que has de fer, tot es precipita, així que més val estar preparada. Per què esperar? Però si no tens cap direcció marcada, està clar que el millor que es pot fer és quedar-se quiet i deixar de molestar el flux de les coses. La gent aquí es mou còmoda en aquest anar i venir de ritmes oposats, però a mi em costa fins i tot observar-lo.

Encara avui dubto entre si el millor seria fer esforços per passar a la banda dels qui controlen el temps o deixar que em portin i evitar ser la nota discordant. En resum, mantinc l'Ariadna o provo l'Anna?