diumenge, 30 de gener del 2011

Diumenge

Avui m'he llevat a dos quarts de sis per anar a caminar a les afores de Bamako amb un grup de gent que ho fa cada setmana. És el que vindria a ser un centre excursionista, però franco-alemany. Hem rcorregut llits de riu que ara, època seca, són fang i terra vermella.

Han estat 20 quilòmetres, i val a dir que els últims 5 han sigut força durs. Però 3 litres d'aigua, una butllofa i dos sucs de fruita després, he arribat ben contenta a la ciutat! I ara m'acaben de convidar a sopar choucrute, que no sé si és gaire bona per la calor, però me n'hi vaig a acabar el diumenge!

Què, valia la pena o no llevar-se  i passar calor?



dissabte, 29 de gener del 2011

Seguint el conill blanc

Fa calor i tens gana. Comences a conèixer les regles del joc, així que dus el radar activat. I llavors, sobre la porta retallada en un contenidor d’uralita tombat, llegeixes les paraules que prometen solucions: Bistrôt Français. Bé, ara no et tiris enrera Alícia, com a mínim fica-hi el cap, a veure què hi ha després de la porta.

Separes la cortina de tires de plàstic blau i deixes que els ulls s’adaptin a la foscor. A l’esquerra de la porta hi ha una taula baixa rodona. A la barra del fons un cambrer està servint unes cerveses a dos homes que, asseguts en tamborets alts, mig giren el cap per mirar qui deixa entrar la llum. Comences a dubtar que aquest sigui un lloc on puguis dinar, però el cambrer t’anima a que passis. Encara des de la porta, continues el reconeixement. A la dreta, on se suposa que hi hauria d’haver una paret amb pòsters i potser una cadira abandonada trobes una entrada que dóna a una sala fosca plena de taules preparades per servir dinar. Per veure-ho millor entres i llavors te n’adones que dins el contenidor hi ha llum natural que ve del costat de la barra: és un pati interior!

Al pati hi ha tot de taules i gent dinant. Vols seure a cobert o sota els arbres? Sota els arbres estarà bé, que hi ha ombra i hi passa l’aire, gràcies. Els cambrers i cambreres van creuant el pati per entrar a la cuina que hi ha en un dels extrems. Aprofitant les columnes del cobert hi ha penjades garrafes d’aigua amb palanganes i sabó per rentar-se les mans. Tot i així, si ho prefereixes, els lavabos estan darrera aquella cantonada, al fons a la dreta. En aquest contenidor hi poden dinar unes 50 persones!

Èxit rotund, Alícia. El joc no és difícil, però requereix desenvolupar una fe cega en la publicitat que els mediterranis, de normal, no tenim... De fet aquí m’he adonat que a casa els cartells els miro normalment pel seu disseny i el que menys m’interessa d’ells és la seva funció d’etiqueta que diu als no iniciats què hi ha darrera cada tros d’uralita.

Avui m’enrecordava del que em va dir un cop el JuanCla: “Madrid es para los iniciados”. Mai he trobat una definició més encertada de la ciutat, i sempre que puc la faig servir. I és que a Madrid res és mai el que sembla, i un bar serà bo independentment de com n’estigui de net el terra i al club de jazz només hi arribaràs si tens curiositat per baixar les escales de darrera la porteria.

A Madrid cada cop que coneixes a algú, descobreixes una ciutat nova; i Bamako apunta maneres.

dimecres, 26 de gener del 2011

Aperitiu

Mentre vaig preparant la nova entrada, deixaré que Amadou & Mariam us ensenyin Bamako. Tot un luxe!

Le dimanche à Bamako...

dilluns, 24 de gener del 2011

Els veterans

Quan em llevo pel matí, som només els mosquits i jo. Mig adormida encenc el ventilador que hi ha just sobre el llit i espero uns minuts. La meva escalfor els atrau, però el corrent d’aire els desorienta, i llavors els puc anar matant. Tinc l’esperança que acabaré buidant l’habitació de mosquits, tot i que, sincerament, aquesta quimera és simplement una forma de fer exercici i despertar-me.

Durant l’esmorzar encenc l’ordinador i el món s’amplia. Començo a revisar la teranyina feta el dia anterior: e-mail de la feina, e-mail personal, FB, ara el blog. Xatejo amb ma mare, que és més bona aranya que jo, i deixo relliscar el temps amb parsimònia. És cap de setmana! Llegeixo una mica i busco informació per la reunió de demà.

Un missatge al mòbil em porta a un mercat calorós i laberíntic on se’m desperten les ganes de tenir cuina pròpia: tomàquets, cebes, cogombres i enciam, peix i fideus fins. Això és una fideuà amb amanida! La calor i la ceguera del viatger fa que no trobem cap lloc on prendre res i tornem al meu hotel, que començo a entendre com un petit oasi i que ja forma part del meu món conegut.

Després de dinar rebo un mail per tornar a veure al matrimoni que vaig conèixer ahir. Anirem amb una altra parella a prendre algo sobre el riu Níger. Fet! Ja em sé el camí, i el guarda em saluda com si ens coneguéssim de fa anys. Ella em rep amb afecte i em fa passar a dins, que s’està més fresc, i m’ensenya la cuina per servir-me aigua amb grosella i ensenyar-me el pastís que va fer ahir, que el va treure massa d’hora del forn i està massa cru per dins. Li proposo de tallar-lo a llesques i tornar-lo a ficar al forn. Mentrestant, el seu marit parla amb la filla per Skype. Els fills estan estudiant i en tenen una a Suïssa i l’altre a Itàlia.

Un cop tanquem música, forn i ordinador, un cop perdem i trobem els encenedors, ulleres i sabates, marxem a buscar l’altre matrimoni. Són una parella llarga i prima, somrients i tan internacionals com els meus nous amics. Tots quatre porten més de vint anys voltant pel món, formant una família nòmada i de límits poc definits, deixant i recuperant coses per racons insospitats del mapa.

En una conversa on es barreja el castellà, el portuguès, el francès, l’alemany i l’italià (l’anglès només es fa servir per frases fetes o quan els traductors interns s’atabalen massa) aprenc que el millor sistema per matar els mosquits és una raqueta electrificada (endevino que el dia que hagi d’anar a la botiga a comprar-ne una els venedors riuran una estona), que la llet es compra just quan ha estat pausteritzada, sobre les 12 del migdia, que la venedora del super que a vegades és simpàtica i a vegades no tant i que sembla asiàtica és, en realitat, de Sibèria, i mil altres detalls quotidians que només entenc a mitges, perquè encara no he anat al supermercat, ni he hagut de comprar llet.

Són veterans i són amics. Intercanvien experiències sobre l’enviament de paquets i els preus del sobrepès. Rebo l’aprovació pel meu bitllet i el número de maletes que em van permetre portar. Intentem començar una competició sobre animals menjats, però les dues dones, una vegetariana i l’altra escrupulosa, demanen que canviem de tema. Busquem rutes per dues noies que arribaran demà de turisme, i discutim sobre la màgia del paper versus els llibres electrònics. Un cop conec el preu per descarregar un llibre, internament em reitero convençuda en l’opció paper.

Tornant cap al cotxe, quan s’assabenten que és el meu primer destí a Àfrica (i al món, apunto tímida) em diuen amb cara riallera que “Mali is not for beginners”, que és per ells el destí més difícil en el que han estat i que, si supero això, podré moure’m pel continent sense problemes. Sentència de veterà.

Un cop els tornem a casa, em presenten a la seva filla, que coneix a tothom de Bamako i que aquests dies està treballant amb els cantants de Voces, que aquesta setmana estaran al meu hotel. Ens intercanviem telèfons per veure si em pot ajudar a trobar un apartament i per presentar-me a una noia espanyola que va arribar ahir per treballar amb una ONG.

La teranyina creix sola.

dissabte, 22 de gener del 2011

Primera expedició

Els carrers són pistes de terra taronja, endurida pel pas de cotxes, motos i animals. Les voreres es distingeixen per ser més sorrenques i acumular les restes de bosses de plàstic, cordills, fusta cremada i vidres trencats. Aquests carrers tenen nom, les cases tenen un número on fer arribar les cartes, i sempre hi pots trobar restaurants i botigues. Els carrers dibuixen clarament el mapa que he estat mirant aquest matí.
Però jo no veig res…
A dreta i esquerra, deixant un espai enmig per on passen els cotxes, només distingeixo casetes de canya, barraques d’uralita, coberts de palla i murs. De primeres, sempre allargo la vista per veure si una mica més enrere, una mica més lluny, més enllà d’aquest paisatge taronja començo a veure (el que fins ara he anomenat) CIUTAT.
Ai amiga, si estàs al bell mig de la ciutat! Aquells llocs dels que et van parlar abans de marxar són just a tocar, després d’aquell canyís, vora aquelles cabres, passant la pila de pneumàtics.
Amb aquesta sensació d’exploradora (endinsant-me en la selva personal interna que m’impedeix veure el que m’envolta, s’entén) he posat un peu sobre la sorra torrada, i després l’altre, i així fins que els carrers han començat a prendre forma, les cabanes s’han convertit en perruqueries, tallers, bars, botigues de mòbils i caixers automàtics. Així doncs, es tracta d’una ceguera transitòria que a força de passes es va diluint! Encara em durarà uns dies, suposo.
Primera patologia del viatger detectada i llesta pel seguiment.
nota: porto estona buscant fotos de Bamako per il·lustrar les meves sensacions, però totes em semblen tan urbanes! Està clar que el primer exercici de recuperació serà fer jo mateixa fotos dels carrers per comprovar si a través de la pantalla n’aprecio els detalls i l’asfalt.