Els carrers són pistes de terra taronja, endurida pel pas de cotxes, motos i animals. Les voreres es distingeixen per ser més sorrenques i acumular les restes de bosses de plàstic, cordills, fusta cremada i vidres trencats. Aquests carrers tenen nom, les cases tenen un número on fer arribar les cartes, i sempre hi pots trobar restaurants i botigues. Els carrers dibuixen clarament el mapa que he estat mirant aquest matí.
Però jo no veig res…
A dreta i esquerra, deixant un espai enmig per on passen els cotxes, només distingeixo casetes de canya, barraques d’uralita, coberts de palla i murs. De primeres, sempre allargo la vista per veure si una mica més enrere, una mica més lluny, més enllà d’aquest paisatge taronja començo a veure (el que fins ara he anomenat) CIUTAT.
Ai amiga, si estàs al bell mig de la ciutat! Aquells llocs dels que et van parlar abans de marxar són just a tocar, després d’aquell canyís, vora aquelles cabres, passant la pila de pneumàtics.
Amb aquesta sensació d’exploradora (endinsant-me en la selva personal interna que m’impedeix veure el que m’envolta, s’entén) he posat un peu sobre la sorra torrada, i després l’altre, i així fins que els carrers han començat a prendre forma, les cabanes s’han convertit en perruqueries, tallers, bars, botigues de mòbils i caixers automàtics. Així doncs, es tracta d’una ceguera transitòria que a força de passes es va diluint! Encara em durarà uns dies, suposo.
Primera patologia del viatger detectada i llesta pel seguiment.
nota: porto estona buscant fotos de Bamako per il·lustrar les meves sensacions, però totes em semblen tan urbanes! Està clar que el primer exercici de recuperació serà fer jo mateixa fotos dels carrers per comprovar si a través de la pantalla n’aprecio els detalls i l’asfalt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada